De com molts empresaris lluiten per tornar a començar, a remuntar després de caure en picat

Edició impresa Vivir | 24/03/2013 – 00:00h

LUIS BENVENUTY

T’aixeques de la cadira i dius hola, em dic tal… i tots els altres et tornen la salutació. De braços plegats. Incòmodes. Alguns avergonyits. Com a les reunions d’alcohòlics anònims. I tu vas i dius que tens molts problemes de liquiditat, que el banc et va tallar el finançament, que els clients no paguen…

I als grups d’ajuda i teràpia que munta la fundació de Petits i Mitjans Empresaris de Catalunya (Pimec) et diuen que, resumint, estàs arruïnat, a un pas de l’exclusió social. Com els que fan cua davant la parròquia a l’espera d’un paquet d’arròs. I tu t’ofens, i dius que com és possible, com s’atreveixen… i marxes amb un cop de porta.

“Jo era feliç -diu Víctor Fernández, de 48 anys-. El 2008 tenia una casa de tres plantes acabada de comprar a Arenys de Mar, una nòvia alemanya alta, guapa, rossa i llesta, i el meu negoci”. Ja no em queda res, afegeix amb ràbia i també amb resignació. Ara en Víctor està pendent de desnonament. Ara comença a remuntar, a sortir del túnel.

Víctor venia cotxes de gamma alta a la carta. Mai no va ser un bon estudiant. Mai no va enviar cap currículum. Un encant, molt espavilat, amb retòrica. Va treballar uns anys en un concessionari Opel, molts més en un altre Volvo, i es va establir pel seu compte. “Aconseguia models d’Audi, de Mercedes, de BMW… a gent amb diners però sense temps”.

El més difícil per tornar a començar és reconèixer el fracàs, explica Ramon Vila, el director de la fundació. Perquè aquesta societat fa del fracàs un estigma. En comptes de veure-ho com una conjuntura en la qual conflueixen múltiples factors, com una circumstància de la qual aprendre tots, el converteix en el teu principal tret. I tu en tens tota la culpa. I d’aquesta manera la societat no aprèn dels seus errors. I d’aquesta manera la història es repetirà. Darrere de cada fracàs hi ha molts responsables.

“Aconseguia de tot, i a molt bon preu -continua en Víctor-. Un bon esportiu, un model rar… si calia els buscava a Alemanya. Molts caps de setmana anava a Munic a veure la meva nòvia. I a esquiar quan em venia de gust. I tenia molts contactes. M’encarregava de tot, fins i tot del finançament. Al·lucinava amb els crèdits que concedien els bancs”.

“Jo tancava tractes jugant al pàdel a Sant Cugat. Vivia de l’alegria, de les ganes de la gent de divertir-se, de l’economia formidable… I un dia els bancs van marcar en vermell els meus clients, els constructors, i van deixar de donar préstecs, i la meva vida es va enfonsar”. El seu negoci se’n va anar en orris, les seves llistes de vendes van deixar d’importar…

“El sector va començar a expulsar gent. Només entraven xavals que treballessin vint hores al dia per a res… Els meus contactes no podien fer res per mi. I els amics em deien que me’n sortiria, que una nit d’aquelles era l’aniversari de no sé qui, que sortiríem tots plegats… No entenien que ja no tenia diners. Els primers que s’esfumen són els amics”.

I tot es conjura en contra teu, i encara no ets conscient del que et queda per caure, de com n’estàs, de lluny del vèrtex de la ve baixa… “Vaig llogar la casa i em van enganyar, vaig anar de rellogat i vaig acabar amb la meva mare, em van contractar per a un negoci de lloguer de velers i no va funcionar, vaig marxar a Alemanya i em vaig quedar sense nòvia…”.

“Tenia una mica d’atur i ho vaig voler aprofitar per a una idea de rutes per cellers de Mallorca, i l’Inem em diu que com que m’he posat a treballar em pren el subsidi, i jo li dic que sense aquests diners no puc tirar el negoci endavant, i al paio li és igual… “Així ajudeu la gent?”, li vaig dir. I ja no vaig poder continuar pagant la hipoteca”. I encara no veus el fons…

I llavors, intervé Juan Antonio Tamayo, de 44 anys, aquell director que sempre et preguntava si volies un cafè, que s’enfadava si no l’avisaven immediatament cada vegada que trepitjaves la sucursal bancària, ara et mira tot seriós… “I un dissabte estàs amb la dona i els fills, i una caixera d’un supermercat en un centre comercial et diu que el datàfon no t’accepta la targeta. I la cua de la caixa creix, i la gent et mira com regires la cartera”.

“No, aquesta tampoc”. “Aquest home, tan despistat -diu la dona a tall de disculpa, dissimulant amb un somriure condescendent, forfollant a la bossa de mà… agafi aquesta, sisplau”. Piiiip. Crèdit insuficient. I la cua continua creixent. “I les bosses es queden allà, al supermercat, i torneu a casa en silenci, un dissabte a la tarda”.

“I el del banc me’n dóna la culpa, per refiar-me d’aquell… Però a l’home el van avalar, i jo ho vaig invertir tot en el material de l’obra. Jo a Granada hi tenia una distribuïdora d’aliments andalusos, i després vaig començar a fer hangars a mida, perquè cada vegada hi havia més aficionats als ultralleugers, abans de la crisi… I va arribar la gran oportunitat, en un polígon, l’encàrrec que em faria sortir de les dificultats… i de sobte aquell home va desaparèixer, i de sobte jo només tenia deutes”.

“I comences a sentir un soroll, el d’una trituradora de carn… i la carn ets tu. Et truquen i ja no tens marge, i et diuen que si en el termini de 24 hores no pagues aquells tretze mil euros et vindran a buscar, i després els no sé quants… i en mig any et desapareixen tots els estalvis, i ningú no t’ajuda perquè ets un empresari… I deixes les claus del pis al jutjat que tramita el desnonament, i ni tan sols no t’acomiades dels veïns”.

“I em vaig posar a la cua d’una parròquia que reparteix paquets d’arròs… Però no ho vaig suportar, vaig marxar abans no em toqués el torn. Jo intentava aguantar, buscava oportunitats, amb cotxe, mai en avió, de nit, per estalviar-me l’hotel… I una altra trucada del banc… I ja només sentia un soroll, el d’una trituradora de carn… i la carn era jo… I els camions es creuaven amb el meu cotxe, ara un, ara un altre…”.

I és que vals més mort que viu. La teva assegurança de vida és boníssima. És l’únic que et queda. Només has de donar un cop de volant, estavellar-te contra un d’aquells camions i resoldràs tots els problemes de la teva dona i dels teus fills. Un altre conductor adormit al volant, una altra estadística. Un gest i… “I llavors et truca la teva dona i et pregunta a quina hora arribaràs”.

Unes 400 persones s’han beneficiat d’Emppersona, el programa de recuperació emocional i reorientació professional d’empresaris en conflictes de la fundació Pimec, una iniciativa nascuda el 2009 per respondre a una perversitat del sistema que la crisi alimenta: l’exclusió social i la marginalitat laboral dels empresaris més modestos. Al final es llegeix un final feliç.

“Per mi era molt important no convertir-me en una persona dependent, encara que fos del meu marit -explica Sol Peñafiel, de 54 anys, abans, tota la vida, organitzadora de conferències de ministres i estrenes de pel·lícules, i responsable de comunicació d’institucions públiques i privades-. La meva història no és tan dramàtica, podria haver deixat de treballar…”.

“Però em trobava amb ganes, i sóc d’una generació de dones pioneres a l’hora d’anar a la universitat, treballar, guanyar diners… Però el mercat ja no aprecia els valors de la meva manera de treballar, de les coses ben fetes, del bon gust de boca del client… Ara has de quantificar beneficis de seguida, el llarg termini desapareix, i qui contractaria una dona de 54 anys?”.

“A Pimec, doncs, em van ajudar a espigolar a dintre meu, buscar què podia oferir. Jo vaig estudiar Filologia Anglesa, el meu pare era basc, i vinc d’una família nombrosa… I se’m va ocórrer fer classes d’anglès cuinant. Molts joves se n’han d’anar a l’estranger, i aquí l’anglès és pèssim. I els nanos, com que no se’n van de casa fins als trenta, no saben cuinar. Dominar l’anglès i els secrets de la carmanyola és cada vegada més important”.

Només fa classes de cuina de supervivència per a joves, ensenya a cuinar un bon plat amb quatre ingredients, a tenir el rebost més econòmic, a alimentar-se d’una manera saludable. I ho fa en anglès. Ja ha firmat amb tres centres cívics de Barcelona per impartir els seus cursos el mes d’abril. Acaba de començar.

“Vaig tornar a Catalunya el 2011 -diu Juan Antonio-, un parent em va llogar un pis barat a Granollers a canvi d’arreglar-lo. Vaig treballar de xofer i paleta fins que vaig entrar a Pimec fet un drap brut. Primer t’has de recuperar, em van dir. Ara estàs en perill d’exclusió social, no per emprendre un negoci, van afegir. Ara porto el departament comercial d’una empresa que dóna serveis tecnològics a altres empreses. I guanyo 1.300 euros. Els diumenges vaig al camp amb la família i tinc la Seguretat Social a sobre, i al banc ja només li dec 60.000 euros… Només vull dir que tothom pot remuntar”.

En Víctor organitza travessies turístiques pel litoral de Barcelona. “Amb l’amo d’un vaixell i un patró. Jo busco clients. Al capdavall sóc un venedor. El primer any vam facturar 60.000 euros, cosa que em converteix en mileurista. Però ara l’armador hi posarà un segon vaixell, i si el banc accepta la dació en pagament perdré la casa d’Arenys de Mar, però ja no tindré deutes i…”.

Ara els finals feliços de les històries personals són plens de punts suspensius, de reptes, d’incògnites, d’esperances. S’han acabat els contes.
Autor: Luis Benvenuty

Publicat a La Vanguardia. Secció “Vivir”. 23 de març de 2013